Oda a Chris Andersen

“La gratuïtat és és el negoci del futur!”

“Allò ideal per guanyar molts diners és ser el cap (el superhit) i la cua (la peça destinada a un públic més concret”

“Allò gratis no és un negoci en sí, sinó que és marketing a cost zero per a l’empresa.”

“Un petit percentatge d’un gran número és un gran número.”

Totes aquestes sentències estan extretes de l’entrevista que la contra de la Vanguardia ha realitzat aquest últim dissabte de novembre al nostre admirat Chris Andersen, creador, entre molts altres conceptes, de la teoria de The Long Tail.

Després de llegir l’entrevista els ulls m’han brillat, i sincerment m’he sentit força satisfet. Aquesta sensació ha estat causada pel fet de saber que la nostre professió pot trobar, en aquest nou concepte de negoci que es divisa, una oportunitat perfecte per a donar un cop a la taula i reposicionar-se com a tal. Com si es tractés d’un canvi estratègic d’una marca. Sense por. Evitant caure en romanticismes creatius. Eliminant antics vicis més típics de la televisió en blanc i negre. Sabent que hi ha una nova realitat.

Simplement donar una passa endavant i presentar nous projectes que aprofitin el suport digital i el seu funcionament. Acceptant que és un bon moment per aprofundir en la segmentació dels públics, tot esborrant la idea utòpica de voler arribar a tothom.

Televisió a la carta, Podcasts, videojocs interactius, xarxes socials… són uns suports molt vàlids i efectius perquè anunciants i  agències vegin que el futur està en les minories, que són finalment qui compren els seus productes.

Ara només falta que això sigui una realitat incontestable.

SALUT!

La cosa es comença a obrir

Google no para, i fa poc acaba d’anunciar que posarà a disposició dels internautes el fons fotogràfic de la revista yankee life. Sense cap mena de dubte una gran notícia. No només per la gran quantitat de fotografies, uns 10 milions, sinó per la importància històrica de moltes d’aquestes imatges.

I és que sembla que en els últims temps l’arca dels records dels mitjans de comunicació de sempre es van obrint. Fa unes setmanes era La Vanguardia qui obria la seva hemeroteca dels 127 anys d’història del diari barceloni. Al mateix temps la Generalitat ha obert els arxius dels diaris que es van publicar durant la República. I què dir de TV3 i el replantejament de la seva oferta audivosual a 3 a la carta, oferint tots els programes que s’emeten a la xarxa.

Benvinguda sigui aquesta obertura i les que vinguin (si es que vénen).

SALUT!

No vull ser malpensat…

Acabo de llegir una notícia la vanguardia que m’ha fet replantejar algunes de les coses que s’han dit a classe. Resulta que un canadenc ha estat multat amb 873 milions de dollars per fer arribar millons de correus escombraria als usuaris de Facebook. L’empresa d’aquest “bon” home (Atlantis Blue Capital) va enviar quatre milions d’spam per tal d’obtebir i canviar la pàgina inicial dels usuaris. D’aquesta manera s’aconseguia que els internautes, sense voler-ho o no, aprovessin la legalització del consum de productes com la marihuana. Allò que m’ha sorprès de la notícía és l’acceptació per part de Facebook que el condemnat no podrà pagar la quantitat immensa de diners que demana el jutge.

Ah! a partir d’aquí és quan he començat a fer suposicions i, ho reconec, he malpensat (potser massa). En els últims anys, sobretot en aquest últim, tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò del fenomen de les xarxes socials i, més concretament, en la líder i més completa: Facebook. Si ets un periodista especialitzat en tendències interactives i no parles del Facebook no ets ningu. Això ha fet que, setmana rere setmana, qualsevol notícia que afectés l’àmbit de les xarxes socials s’hagi convertit en un motiu de discussió i anàlisi. Discussions que fan referència a la privacitat dels usuaris, és a dir un qüestionament del sistema i un mal de cap per a Facebook.

La pregunta és: li interessa a Facebook que l’opinió pública qüestioni els seus parametres de privacitat? La resposta és un no rotund. Però una altra pregunta més adient seria: pot ser positiu per a Facebook la detenció i mediatització d’una xarxa que es dedicava a enviar spam a través de la seva xarxa? La resposta és un no, però aquest cop molt menys categòric. M’explicaré. La implicació de Facebook en la denuncia de correu intrussiu pot considerar-se com una estratègia per tal de reposicionar el moviment, situant-lo més proper a les tesis que neguen una manca d’implicació per salvaguardar la privicitat del propi usuari. És a dir, aprofitar una debilitat per reposicionar-se i mostrar una imatge de control i respecte a la privacitat dels seus membres.

És una teoria.

SALUT!

Quan la realitat supera la ficció

Recordo que, quan vaig anar a veure Minority Report al cinema, vaig, literalment, flipar. Tom Cruise i cia començaven a moure cinquanta-mil pantalletes per resoldre crims. Era un futur que semblava irreal, i vaig pensar que, per evitar caure en la tentació de creure-m’ho, havia de deixar la pel·lícula com el que era: ciència ficció.

I després de veure aquest video els esquemes se’m cauen. És viable? És possible? Podré, en un futur no molt llunyà, ser un Tom Cruise removent el meu escriptori amb un simple moviment de la mà? Seré suficientment hàbil per fer-ho? Ah! Quin via-crusi!!!!!!

Preguntes un tan absurdes a part, aquest video em serveix per fer-ne un altre de més profunda:

El control absolut de l’usuari en relació als imputs comunicatius que rep significarà, en un futur, el fi de la publicitat?

La meva opinió és que no. El problema és que aquest no té moltíssims matisos. El primer, i més significatiu, és que ha d’haver-hi un replantajament de les fórmules publicitàries a internet. Les agències haurien de començar a observar que la xarxa els permet una gran oportunitat de segmentació del públic. Sí, el missatge arribarà a menys persones, però serà més notori i aconseguirà més adeptes a la causa que es publiciti.

També seria un bon moment per fer veure a les agències que la publicitat interactiva pot ser tan o més creativa que la publicitat de sempre. Ja sigui a través d’un  viral o una inserció a un dels videos més vistos al youtube.  Tot és qüestió de posar-se i aconseguir qu la publicitat a l’eina que molts van considerar com un enginy de ciència ficció.

SALUT!

Hi ha vida després de Facebook

Durant moltes sessions hem recordat constantment el poder de l’usuari en el magnífic món de la web 2.0. Quan n’hem parlat sempre ens ha vingut al cap espais com Facebook, Twitter, Youtube o Wikipedia. Però també hi ha vida darrera d’aquestes grans organitzacions que es mengen bona part del pastís. A continuació presento altres webs tant o més interessants com les esmentades que, desafortunadament (encara) no tenen el mateix èxit.

Instructables: si ets d’aquells que està fart que arribi nadal i no saber què regalar al teu amic invisible, aquesta web és ideal. Et dona idees útils per la realització de regals manuals i originals. L’interessant d’aquest site és la filosofia DIY (do it yourself), doncs mostra d’una manera molt gràfica com poder realitzar el procés de creació, pas per pas.

Scribd: el youtube dels documents o, segons com es vegi, un rincón del vago modernitzat. Et permet trobar qualsevol qüestió relacionada amb textos, ja queté una gran quantitat de llibres, col·leccions, treballs, tesis i publicacions sobre diferents temes. Una altra qüestió és preguntar-se és si adquirir de manera gratuïta

ehow / wikihow: pàgina freak pels freaks que vulguin buscar respostes a preguntes freaks. Una Freakypèdia.

Urban dictionary: eina que et permet conèixer nous mots que sonen pel carrer i el seu significat. El contingut de la web prové de paraules trobades a la bloggesfera i la participació dels usuaris. Una web per aquells que els moli ser cools (que no vé de cul) i està a l’última en el món del lèxic que se sent per aquests mons.

Sidereel: site idoni per fans de les sèries americanes. T’enllaça directament amb pàgines web legals que les emeten online de manera legal. De pas et facilita la sempre pesada feina de buscar la web que et mostra un link amb una url extranya.

Ara falta veure si la popularització d’aquests sites esdevenen un bon espai per realitzar publicitat

SALUT!

Google flu trends o el ja no saber què fer

A vegades m’imagino com deu ser la vida diària dels fundadors de Google. Me’ls veig prenent el sol a una de les seves mansions de Silicon Valley acompanyats de còctels i jugant al póker, mentre via videoconferència un dels milions d’informàtics (matxaques) que treballen per ells presenten tota mena de projectes per mantenir la flama dels inicis de l’empresa.

Amb ulleres de sol i banyador, tan Sergey Brin y Larry Page passen revista i busquen propostes noves que poden fer créixer o no el seu negoci, i de pas incrementar més el nombre de vises ors que habiten a les seves carteres de mà. De sobte, un dels treballadors des de les oficines de Nova York salta i proposa que es podria relacionar el risc de la plaga de la grip en relació al nombre de recerques de la paraula a Google. És a dir un recurs que permetria conèixer les tendències de la plaga en els diferents àrees del EE.UU.

A l’escoltar la proposta tothom calla. No saben què dir. Fins que un dels dos “capos” de la companyia diu un “ok!”. Tothom es mira a través de les pantalletes i pensen que en Larry s’ha passat en la quantitat de Cachaça de la Caipirinha que ha begut. Però qui mana, mana i no hi ha discusió. Després de crear el cercador més intel·ligent, comprar youtube, crear mapes animats…. va i en Larry dona l’ok i cumplirà un dels seus somnis: convertir el seu negoci en una possible eina mèdica.

Aquest és una reconstrucció totalment inventada de com va ser l’aprovació creativa de la nova eina de Google: el flu trends, penso que està molt bé buscar noves eines que millorin google però fins a quin punt aquestes innovacions són útils? Es tracta d’una millora de les solucions que dóna google o una simple arma de Marketing?

Francament a mi m’és igual, però això sí quan passo una grip l’únic que vull és baixar el mercurí del meu termòmetre isortir del llit.

Web 2.0 i adolescents

La meva mare és directora d’una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per ella els dilluns són el pitjor dia de la setmana. No només per la mandra que genera sortir de l’adictiu somni gos que crea el cap de setmana, sinó també per ser un dia ple de conflictes entre estudiants, sobretot, adolescents. Conflictes típics de l’edat que  curiosament tenen el seu inici a internet.Actualitzacions del blog personal polèmiques, fotos compromeses, insults ciberespecials, malentesos interactius… creen conflcites virtuals que, un cop es retroben a les aules, es converteixen en reals.

Internet ha canviat molt en els últims 5 anys. En primer lloc, perquè hi hagut un procés lògic de popularització, molt lligat a la reducció de  tarifes de contractació que ha suposat un increment dels internautes. La xarxa, a diferència d’altres mitjans, no entén de classes (que consti que aquest comentari no vol ser classista). A aquest fet li hem de sumar la revolució de la web 2.0 on, com sabem, tot usuari pot publicar qualsevol contingut a la xarxa. Des del president d’una multinacional, fins al meu cosí de 13 anys.

Ho accepto “we are the web”. Amb aquesta afirmació, però, també estem incloent l’innocent del meu cosí i els seus amics d’escola. Vull remarcar la paraula innocent, perquè per molt madur que sigui un nano de 13 anys és una persona molt més tendre i influenciable que un major d’edat. Actualment si ets un teen i no tens un space, un compte al hotmail per poder txatejar pel messenger amb els companys de classe, un fotolog per penjar perides sobre les dèries que tens i un perfil al facebook per penjar les teves fotos que fas quan vas a la discoteca light, directament no ets NINGÚ. Les tendències canvien, però fins a quin punt aquest canvi és positiu pels adolescents actuals? Passen els adolescents masses hores navegant per la xarxa? Falla la web o bé són els valors de les noves generacions que fan un ús inadequat a les eines del 2.0? Hauria d’haver-hi més filtres d’edat o bé haurien de ser les famílies que exercissin  aquest paper doctrinari?

La resposta no la sé, però el que sí que sé és que hem d’actuar d’alguna manera per prevenir crims com el de la nena (vull remarcar la paraula nena) de 14 anys de Ripollet que, per una actualització al seu fotolog, va “ofendre” a un company de classe i aquest, sense més, la va matar. Alguna cosa falla, i ja seria hora que la societat ens féssim algun replentajament dels valors i evitar una criminalització injusta d’una eina tan profitosa com internet.

SALUT!

Un viral d’un viral

Aquesta tarda he de reconèxer que m’he atrapat, m’he atrapat perquè m’ha atrapat un virus viral. Després d’aquest joc de paraules anecdòtic, he de dir que un fenomen misteriós m’ha transportat cap on món subversiu a només un click del meu ordinador. I és que la  decisió de clicar aquell enllaç, ha provocat que durant un moment el monitor del meu portatil patís l’atac d’un virus fictici que ha estat capaç d’omplir-lo de criatures pixalades, transport d’arxius, missatges amenaçador que, amb una veu greu, em deia que TOTS els meus arxius serien eliminats i que una màquina controlaria tots els meus moviments. Ho reconec: durant dos minuts m’he cagat!

Aquest és un exemple de com Internet es pot convertir i es convertirà en el mitjà idoni per invertir en publicitat. Però penso que s’ha de lluitar perquè aquesta publicitat sigui afectiva, intentant reduir la intrusitat durant la navegació i permetent que l’usuari pugui decidir què vol visualitzar. Per això, penso que els banners han perdut la seva funció a la xarxa, donant pas a altres tipus de publicitat més afectives com és el cas de les campanyes virals.

Aquesta campanya és una iniciativa interessant perquè t’endinsa dins del món dels virus a través d’una creativitat interactiva que pretén ser viral, és a dir, que vagi passant de internauta a internauta. En definitiva: una campanya per atrapar-se durant un moment i després quedar-te a la cadira de l’escriptori refelxionant sobre les possibilitats de la xarxa a l’hora de fer una publicitat diferent a la convencional.

Evidentment no us diré què s’anuncia, Ho haureu de descobrir a aquí i atrapar-vos en aquest món viral.

SALUT!

Twitter vote report, un exemple de ciberdemocràcia.

Avui m’he despertat a les 8.16 i, com cada matí, m’he dirigit adormit cap a la cuina de casa on m’esperava La Vanguardia i un cafè en potència en forma de capsula de Nespresso. Com sempre he començat a llegir les intranscedentals notícies esportives per tal d’evitar una càrrega densa de política nacional i internacional totalment estalviables a primera hora del matí. Després de llegir-me l’article d’en Pàmies, he evitat deprimir-me i he arribat a la ja famosa contraportada del diari. Com cada dia una entrevista, però aquest cop no era ni un escriptor ni un filòsof arxiconegut, sinó Andrew Rasiej que, entre altres coses, és assessor de la campanya d’Obama en termes d’interacció al web i creador d’una nova eina cibernètica: Twiter Vote Report. Com que a l’entrevista no es parlava directament d’aquesta eina, he decidit autoinformar-me.

El Twiter Vote Report és una xarxa de voluntaris de creadors de software, disenyadors i altres col·laboradors que, mitjançant la tecnologia mòbil, controlaran la transperència electoral en les eleccions dels Estats Units que se celebren demà. De fet, qualsevol persona podrà participar i denunciar irregularitats mitjançant twitter, sms, telèfon o Iphone i Android.  Amb aquesta iniciativa es pretén evitar la fiscalització de vots i incidències que puguin ser suspitoses d’una conducta irregular dels comicis. Perquè els gestors del sistema calssifiquin les incidències dels votant, només es demana que aquests introdueixi una paraula clau abans del missatge que vulguin publicar. A més, la pàgina web és de fàcil navegabilitat, ja que mitjançant un mapa dels diferents Estats et permet conèixer les incidències d’una manera més directa i glocal ja que, en un sol click, pots passar d’Illynoys a Missoury, millorant el sistema farregós i generalista de les grans Networks (CNN, FOX…) que només recullen incidències dignes a ser notícia, és a dir, només aquelles que els corresponsals que tenen repartits pels diferents estats han pogut viure.

És clar que a aquest sistema d’alertes també es poden filtrar informacions falses que puguin generar una certa confusió als usuaris, però és evident que també pot esdevenir una bona manera de mantenir informat a l’electorat en termes de transparència del sistema elctoral sempre complex i conflictiu que cada 4 anys regne als EE.UU. I és que aquesta eina novedosa és un clar exemple de com la web 2.0 ha considera els usuaris com els autèntics protagonistes de la xarxa, convertint-los, fins i tot, en informadors i, en aquest cas, senejadors del sistema democràtic.

Quina bona notícia!

SALUT!

Una evolució anomenada Web X.0. (Primera Part)

Si actualment surtíssim al carrer i preguntéssim als internàutes què és la web 2.0, pocs dels entrevistats relacionarien el terme com la web de segona generació basada en la comunitat d’usuaris. Però estic convençut que si féssim el mateix experiment, i canviéssim el 2 per un 3, la cara dels enquestats seria similar a la d’un mico en l’intent d’entendre un dofí famella en cel.

Generalment l’ésser humà es carecteritza per ser inconformista. Un cop hem descobert el foc, avancem i arribem a la conclusió que el foc també serveix per coure aliments. En el cas d’Internet podríem dir que passa el mateix: va començar com una petitat flama que encenia el túnel pseudodesconegut de les telecomunicacions. Ara aquest tunel s’ha obert i a permès descobrir noves grutes que fan que sigui molt difícil de preveure com es navegarà per Internet d’aquí 20 anys.

I és que la web 2.0 també evoluciona, fins el punt que els grans gurús d’Internet pronostiquin que, en un futur no molt llunyà, la interacció a la xarxa serà diferent a l’actual. En què diferirà? Principalment, diuen que la xarxa es transformarà en una base de dades, de tal manera que es permetrà fer els continguts accessibles a través de múltiples aplicacions, es milloraran les tecnologies d’intel·ligència artificial, es promouran la web semàntica, la web Geoespecial o la web 3D.  Una evolució que convertirà internet en un hipermitjà encara més intel·ligent.

La clau per aquest canvi raurà, sobretot, en l’evolució de la web semàntica que permetrà convertir la informació en coneixement, ordenar i classificar els continguts de la web perquè els ordinadors siguin capaços d’interpretar-los i prendre decisions del creuament de dades. Per exemple, això permetrà que la cerca de continguts a Internet estarà adequada als gustos de l’usuari, permetent que els resultats siguin al gust del consumidor.

Però a aquest futur excitant, també hi ha algunes hombres que fan que hi hagi un cert escepticisme en relació de la ja anomenada xarxa del coneixement. A part de la dificultat d’etiquetar tota la informació i aconseguir que totes les tecnologies ho facin possible, els experts consideren que s’hauran de resoldre els estandards del llenguatge que s’utilitza per nombrar tot el gruix d’elements que formen el ciberespai.

És a dir, una evolució lògica que fa que sigui difícil de pronosticar si després de la web 3.0 hi haurà la 4.0, 5.0. Qui ho sap…

SALUT!

(no cal dir que això només és un aperitiu)